 |
|
Preliminars Nomenclàtor
|
Nota a la versió electrònica
Introducció
Normes d'ús del Nomenclàtor
Aquestes pàgines són una versió en línia del llibre Nomenclàtor de nuclis de població de les Illes Balears (Palma, Universitat de les Illes Balears, 2001), treball realitzat per un equip format per quatre tècniques del Gabinet d'Onomàstica de la Universitat de les Illes Balears i pel director d'aquest Gabinet i director del Servei Lingüístic de la dita Universitat.
L'excel·lent acollida que ha tingut l'edició en paper d'aquest nomenclàtor, i el bon servei que aquest treball pot fer a lingüistes, assessors, professors, editors o simplement a tots els qui s'interessen per la realitat de les Illes Balears, aconsellen de posar-lo a l'abast de totes aquestes persones també per la via àgil i altament eficaç de la gran xarxa mundial. D'aquesta manera, la versió en línia serà complementària de la primera edició en paper (institucional i sense ànim de lucre) i de les successives edicions que hom pugui fer.
D'altra banda, aquesta versió electrònica podrà ser actualitzada i millorada sempre que sigui necessari o hi hagi més informació disponible. Els autors fem una crida als professionals de la llengua i demanam que si qualcú troba cap error o mancança ho comuniqui clicant aquí, amb la qual cosa contribuirà a perfeccionar aquest instrument de normalització lingüística.
L'objectiu d'aquest treball és que hom pugui tenir en un nomenclàtor manejadís tota la toponímia corresponent als nuclis de població -i només la dels nuclis de població- de les Illes Balears, des de les principals ciutats fins al més petit redol de cases, passant per viles, llogarets, caseries, alqueries, ravals, barriades i urbanitzacions modernes. Un instrument que no existia fins ara -descomptant en tot cas la llista del Decret de toponímia de 1988, incompleta i imperfecta- i que creiem que serà útil a una gran quantitat d'usuaris de la llengua, especialment els professionals d'aquesta.
Aquest és un treball que surt d'un àmbit acadèmic, el Gabinet d'Onomàstica del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, i està fet amb un desig de rigor i una orientació estrictament científica. Però això només és una proposta d'ús, formulada tant des de la responsabilitat de qui ha analitzat els problemes a fons com lluny de qualsevol idea d'imposició autoritària. Correspon al Govern de les Illes Balears la fixació de la toponímia oficial, segons és establert a la Llei de normalització lingüística; una fixació que s'ha de fer d'acord amb l'assessorament de la Universitat de les Illes Balears, per la qual cosa aquest recull està concebut també com un punt de partida per a aquella fixació.
La realització d'aquest nomenclàtor ha comportat una feina de dos vessants: d'una banda una proposta de regularització formal de la toponímia tradicional, i, d'altra banda, la recerca de noms alternatius per a aquelles urbanitzacions que els seus promotors van batejar amb noms allunyats de la més mínima sensibilitat i respecte pel medi i la cultura del país. Pel que fa a aquest segon aspecte, és aquí on aquest treball adquireix especialment la qualitat de proposta, que no s'hauria de tancar definitivament sense escoltar totes les parts interessades. La seixantena de propostes de canvi que aquí es fan parteix de la convicció que la solució no és la simple traducció de les denominacions forasteres, sinó la seva substitució per topònims genuïns i tradicionals.
En relació a la regularització formal de la toponímia tradicional, s'han afrontat els dubtes i problemes aplicant, abans que res, la normativa lingüística emanada de l'Institut d'Estudis Catalans i escoltant les veus més autoritzades en matèria d'onomàstica i les tendències més sòlides en el món de la confecció de criteris lingüístics, sempre amb el sentit de la coherència per guia i horitzó.
Amb aquesta perspectiva, hem posat esment en la qüestió de la delimitació dels topònims i les seves aplicacions pràctiques, com ara la presència d'alguns elements (com l'article) en usos aïllats (com rètols), qüestió associada a la funció genèrica o no genèrica dels elements inicials del topònim. O la qüestió de l'escriptura aglutinada o separada de certs segments (un genèric i un altre element), en què se segueix el criteri delimitador de l'article definit (la Vila Nova, però Vilanova), tot i les dificultats pràctiques que aquest criteri presenta.
En relació a l'article definit, i d'acord amb una opinió que va fent camí, proposam assumir amb tota naturalitat la variació estilística amb què és usat l'article a les Illes Balears, és a dir l'alternança entre les formes col·loquial i formal en els àmbits respectius (vegeu l'annex). Atesa la destinació formal d'aquest nomenclàtor, només es consignen les variants formals, tot i indicant, però, per a un correcte ús col·loquial, aquells casos en què l'article és invariablement el derivat de ILLE.
En els mots transparents, d'acord amb un consens general, s'eviten al màxim les variants estrictament dialectals i els castellanismes, i s'hi aplica la normativa de la llengua comuna. En els mots opacs, després de l'aplicació de les normes gràfiques bàsiques de la llengua, pensam que cal aplicar una prudent combinació d'etimologia i tradició. Creiem que només una etimologia ben establerta i sòlida ha de fer trencar una tradició; altrament, davant meres hipòtesis cal mantenir les formes tradicionals en espera de la confirmació, si es produeix mai, d'aquelles hipòtesis.
Una norma avui poc discutida és l'escriptura dels antropotopònims amb regularització de l'ortografia, encara que això impliqui un trencament en la tradició, cosa que porta a l'adopció de grafies com Son Cervera, Son Ponç o Son Pacs. Aquest és un criteri ja consolidat i ben establert científicament, i els factors emotius, sovint de ràpida caducitat, no haurien de superposar-s'hi.
Finalment, un criteri sempre present en la nostra tasca és la referència al marc nacional identificat amb el conjunt de la comunitat lingüística catalana. N'és una conseqüència inevitable el rebuig de denominacions sorgides per causa de referents aliens, com Palma de Mallorca, o la proposta d'adjuntar determinants a noms repetits com Alcúdia, Muro, la Pobla, Sant Joan, Santa Margalida o Santa Eugènia, per als quals no ens estalviam de fer algun suggeriment.Els topònims d'aquest recull –més de mil– es presenten agrupats per municipis i classificats en diferents apartats segons la classe de nucli de població (àrees del nucli principal, nuclis tradicionals, nuclis nous (urbanitzacions), polígons industrials, etc.). Si voleu consultar la forma d'un topònim i no en sabeu el municipi, heu d'anar a l'índex general i aquest us remetrà al municipi corresponent.
Ordenació alfabètica: Els topònims s'han ordenat sempre prescindint de l'article definit inicial, però no d'altres elements, com el denominat article personal (en, na), articles fòssils (los) o altres partícules (Can, Son). Per això en qualsevol cerca s'ha de prescindir de l'article inicial, però no de cap altre element.
Article: Tots els articles definits que no duen cap indicació en sentit contrari (la immensa majoria) adopten la forma «salada» en el llenguatge col·loquial. La marca [article invariable] indica que un article només pot adoptar (tant formalment com informalment) la variant estàndard (el, la, els, les).
Articles entre parèntesis: Els articles que van entre parèntesis se suprimeixen normalment en els rètols, però s'han de mantenir dins un text. Per exemple, «(el) Port de Sóller».
Majúscules i minúscules: Els articles definits s'escriuen en minúscula dins qualsevol text, llevat que siguin inicials de frase (majúscula per posició). Fora d'una frase (en els rètols, llistes o mapes) poden anar en majúscula o en minúscula. Seguint un ús força general, en aquest nomenclàtor escrivim els articles definits inicials en minúscula, però només els articles definits.