Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Despedida, comiat

Despedir és un castellanisme molt antic, tan antic que alguns pensen que s'hauria de ser tolerant amb ell. Nosaltres sempre defensarem, però, la preferència cap a les paraules i formes genuïnes. Per a valorar la bondat d'una paraula és essencial saber-ne amb certesa l'etimologia, i quan això falla correm el perill de cometre errors lamentables. El diccionari Alcover-Moll afirma que despedir procedeix del llatí expedire amb canvi de prefix. La influència castellana es referiria només a aquest canvi de sufix. Però Coromines, segurament amb raó, discrepa i manifesta que despedir ve directament de l'espanyol despedir i aquest és un compost de pedir. O, més exactament, la forma espanyola originària és espedir, procedent del llatí expetere (compost de ex i petere, 'demanar'), que després va prendre la forma despedir. I afegeix que no s'ha de confondre aquesta paraula amb el llatinisme expedir, que algun cop apareix escrit en català despedir. Són dues paraules que no tenen res a veure ni per l'origen ni pel significat.

Pel que fa al despedir castellà, com es veu per l'etimologia, la idea inicial és demanar permís per a anar-se'n. I de la idea de demanar permís es passa al significat de 'dir adéu', ja sigui per part del qui se'n va, ja sigui per part del qui queda. Curiosament, la nostra paraula comiat, la pròpia del català clàssic, i germana de l'occità comiat, del francès congé i de l'italià commiato, també significa inicialment 'permís o llicència per a anar-se'n'. De comiat va sortir el verb derivat acomiadar, que és el que ara s'utilitza per a substituir el castellanisme. Nosaltres pensam, però, que l'ús exclusiu d'aquest verb podria respondre a una certa pressió de l'espanyol (que usa un terme univerbal) i que la mateixa influència podria haver relegat les expressions clàssiques (i predominants a l'Edat Mitjana) donar comiat i prendre comiat, que creiem que haurien de passar a un primer pla.

Comiat, acomiadar, donar comiat i prendre comiat en els segles baixos van ser desplaçats pels hispanismes despedir, despedir-se i despedida (i més recentment despido, amb valor laboral). A partir de la Renaixença hi ha un esforç per a rehabilitar les nostres paraules, rehabilitació que s'ha fet amb gran esforç i amb succés evident. Podríem recordar el diàleg de l'obra de Russinyol Gente bien, quan una dama s'ofereix per a servir alguna beguda: "i vostès què prendran?"; "nosaltres prendrem comiat", respon un que frisava de partir; "ai, no sé pas si n'hi haurà de fet", replica la senyora.

Qui avui també pren comiat és aquesta secció Amb bones paraules. Rient rient han passat quasi tres anys d'ençà que ens vam posar en camí. Amb aquest, cent trenta-dos articles en què hem parlat dels aspectes més diversos del tresor de les nostres paraules. I tot el que comença acaba. Tot té el seu cicle i cal posar fi a uns projectes per a emprendre'n d'altres. En qualsevol cas, el nostre agraïment sincer a tots els lectors que amb lleialtat pacient ens han seguit cada dissabte i el nostre desig que tot hagi estat una mica útil.

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 26 de febrer de 2011.

Tots els articles