|
Amb bones paraules
Jugam a billard?
Dèiem a un altre article que a la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d'orígens diversos que ens han arribat no directament d'aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. La majoria d'aquestes paraules defectuoses han estat tractades adequadament pels diccionaris (mòbil, olfacte, vertigen, medul·la, atmosfera, xandall, formatar, Bolonya, Moscou, etc., han substituït amb succés mòvil, olfat, vèrtig, mèdul·la, atmòsfera, xàndal, formatejar, Bolònia, Moscú, etc.). Però n'hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui parlam de la paraula billar.
Si volem saber l'etimologia de la paraula billar i anam a l'Alcover-Moll, trobarem "del francès billard". Però el més mínim bon sentit lingüístic ens diu que del francès billard només pot venir un mot català que ha de ser billard. No hi ha cap raó perquè en el pas del francès al català es perdi la -d del final de la paraula, igual que no la perden les paraules bulevard, estendard, guepard o petard. Billar ve de l'espanyol billar.
En efecte, billard és una paraula francesa derivada de bille (bolla), antiga paraula germànica, amb el sufix -ard. Del mateix ètim de bille tenim la paraula catalana bitlla, vinguda probablement a través del mot francès. El joc del billard, tot i haver-hi precedents diversos, va ser inventat pels francesos en els darrers segles de l'Edat Mitjana, i en els segles XV o XVI apareixen les taules fetes expressament per a aquest joc que lluïen a la cort i palaus de França. De França el joc i la paraula van passar a la resta del món. En anglès es diu billiards, en alemany Billard, en italià biliardo, en romanès biliard, en neerlandès biljart, en suec i noruec biljard, etc. A Espanya sembla que els billards arriben en el segle XVIII, primer als ambients cortesans. El Diccionario de Autoridades de la Reial Acadèmia espanyola (1739) curiosament registra villar, una grafia que es manté fins al 1832 (9 diccionaris). A partir de 1837 surt, ja per sempre, billar. Atesa la impossibilitat de l'espanyol de tenir paraules acabades en el grup consonàntic -rd, l'adaptació del mot francès es podia fer de dues maneres, o afegint una vocal (billardo, com a millardo) o suprimint la dental (billar), com es va fer a babor (del francès babord) o a estándar (de l'anglès standard). Diguem també que en portuguès es diu bilhar, amb la mateixa adaptació que ha fet l'espanyol. Possiblement la paraula arribà als lusitans a través del castellà.
Els diccionaris catalans del XIX presenten una curiosa fluctuació. Alguns no duen la paraula, altres —ben encaminats— registren billart, com el Diccionari castellà-català-llatí-francès-italià per Una Societat de Catalans (1839), o billard, com el Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí d'Antoni Febrer i Cardona; i altres recullen el billar que venia de París passant per Madrid. En el Labèrnia (1840) billar remet a villar, que és la paraula definida. Aquest diccionari s'até a la grafia espanyola no sols pel que fa a la terminació sinó també pel que fa a la primera consonant, una v durant el primer terç del segle XIX. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, a partir de 1835 apareix un caramull de billars i un solitari i heroic billart al seu costat.
Billar és un error que Fabra no degué veure. I així ha quedat.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 14 de novembre de 2009.
