Misèria "intel·lectual" Gabriel Bibiloni

 

Per a no perdre el costum, ja tenim un altre manifest d’uns “intel·lectuals” espanyols —i algun català de naixement— en defensa de la pobra i maltractada llengua llur, la que ells anomenen común. No és res nou ni inèdit, ni els signants estan en condicions de rebre cap premi a l’originalitat. És un lliurament més del discurs dominant en el món castellano-espanyol, compartit per la majoria, de dretes i d’esquerres, ho expressin de manera ostentosa o ho pensin contingudament. Una realitat, en qualsevol cas, que fa definitivament impossible una entesa amb ells.

La primera cosa destacable és la profunda manca d’honestedat intel·lectual en unes persones que es tenen per això, intel·lectuals. L’honestedat implica analitzar objectivament les situacions i les relacions humanes a fi de denunciar qualsevol situació de desigualtat entre les persones. I què fan ells? Tancar-se en rodó ni tan sols a considerar un cas de desigualtat estrident, que és la que s’ha establert entre les llengües de l’Estat espanyol, és a dir, entre els ciutadans d’aquest Estat. No sols es neguen a entrar en la qüestió de fons, sinó que la justifiquen explícitament (hay una asimetría que no implica injusticia de ningún tipo) i pretenen utilitzar-la en benefici dels privilegis d’una classe de ciutadans per damunt els altres. El “raonament” per a justificar aquesta denominada per ells mateixos asimetria ja no pot ser cosa més curiosa: hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales porque hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. És a dir, la raó i el fonament de la desigualtat és la mateixa desigualtat. Ni Einstein hauria gastat tanta neurona per a arribar-hi.

La manca d’honestedat s’adiu perfectament amb un to afrontós i prepotent. Així, la disposició constitucional de respecte i protecció de les modalitats lingüístiques d’Espanya és qualificada de generosa. Haurem d’estar agraïts de tanta generositat. I ens fan saber que posar fi a la persecució del català i les altres llengües que no són la castellana és un objectiu complit sobradamente. Un sobradamente que té alguna cosa d’inquietant: deuen insinuar que hi ha alguna prohibició que no seria de més mantenir-la vigent?

És, a més, un discurs marcat per la contradicció més evident. Ens diuen que són els ciutadans els qui tenen drets i no les llengües o els territoris, una vella cançó que fa molt de temps que sentim. Se suposa que el mateix s’hauria de dir respecte dels deures, si no volem caure en una altra asimetria. Bé, doncs no senten gens de rubor quan afirmen que sólo una de ellas (les llengües, no les persones!) goza del deber constitucional de ser conocida, un fet que ja ens han advertit que es fonamenta en la llei natural. La llengua dels altres no pot tenir drets ni generar deures, però la seva per descomptat que sí.

Tanmateix, si volen, podem parlar de drets de les persones. La seva peroració se centra en el privilegi de ser monolingüe en espanyol en qualsevol part del seu Estat, cosa que implica l’exclusió de qualsevol actuació de les administracions que no utilitzi aquesta llengua i de qualsevol servei públic que no s’hi ofereixi plenament. La deshonestedat intel·lectual també és en el que no diuen, en el que amaguen però saben perfectament. Que el privilegi monolingüe, volgut a casa i a fora casa, requereix que els altres renunciïn a ser-ne, de monolingües, no sols al “seu” Estat sinó al territori de la pròpia comunitat lingüística; i que els ciutadans de segona estiguin condemnats a la indigència d’abandonar la pròpia llengua contínuament, a fi que els ciutadans de primera puguin viure ignorant tot idioma que no sigui el seu. Qualsevol qüestionament del privilegi és titllat de discriminación, marginación i imposición, però el seu ordre asimètric no en té res, d’imposició. Al final, el sermó consisteix a invocar la desigualtat més impresentable entre uns ciutadans i uns altres, entre uns ciutadans que tenen més drets lingüístics que altres, com el dret d’emprar la pròpia llengua —ens ho diuen clarament en el punt cinquè del seu “programa”— a les institucions de l’Estat que mantenim entre tots.

Fet el poti-poti amb les asimetries legals i els drets i els deures asimètrics, els nostres intel·lectuals posen èmfasi en un altre eix del seu discurs: la bondat de la lengua común, una enorme riqueza para la democracia. Comuna de qui? Aquesta és la qüestió. Com que es tracta de ser universals i no tancar-se en límits estrets, que vagin imaginant els nostres pensadors lluminosos els beneficis per a la democràcia que conseqüentment hauria de comportar l’existència d’una llengua comuna de la Unió Europea. I que vagin imaginant una nova asimetria, de la mateixa naturalesa que la que tant estimen, però a una escala més universal i més acordada amb els temps i amb les realitats polítiques actuals. Una asimetria que tampoc no hauria de representar cap injustícia, si som coherents i partim de l’excel·lència de les llengües comunes. Que vagin pensant com seria d’assenyat que els ciutadans que així ho desitjassin poguessin ser monolingües en anglès a Espanya, coneixent de l’espanyol lo suficiente para poder vivir cortésmente con los demás i amb una administració totalment adaptada a aquest objectiu. Si tenen la dignitat d’imaginar-ho, sentiran un calfred profund. Però no canviaran de pensament, perquè no cerquen la racionalitat ni la justícia, sinó que es mouen pel seu instint senyorejador. Ells són així.

 

© Gabriel Bibiloni. Diari de Balears , 28 de juny de 2008