UNA ENQUESTA SOCIOLINGÜÍSTICA ALS PAÏSOS CATALANS


No hi ha dubte que conèixer la situació de la llengua catalana, de la comunitat lingüística i de l'ús del català és fonamental per a dissenyar i dur a terme les polítiques lingüístiques adequades a aqueixa situació. En aquests moments disposem de les dades que ens proporcionen els censos i padrons (1986 i 1991), les dades d'alguna enquesta comprensiva de la major part de l'àmbit lingüístic -com la del CIS de 1994- i un bon nombre d'enquestes i estudis d'àmbit regional o sectorial. També cal dipositar confiança en un treball d'envergadura promogut per les institucions oficials, com és la recerca coneguda com a INUSCAT.
Us presentem avui un altre d'aquests treballs, que podrà complementar el coneixement que tenim de la nostra realitat sociolingüística: una enquesta sociolingüística als Països Catalans realitzada el 1991 per un equip d'investigadors sota l'empara de l'Institut d'Estudis Avançats de les Illes Balears, una institució de recerca creada el 1986 pel Consell Superior d'Investigacions Científiques i la Universitat de les Illes Balears.
El 1986 el Consell Insular de Mallorca encarregà a la Universitat balear la realització d'una enquesta sociolingüística per a conèixer la situació del Català a Mallorca. Aquella enquestà fou planificada amb l'esperit d'aportar algunes novetats respecte a les enquestes semblants fetes anteriorment: no interessaven sols les dades sobre la situació de la llengua sinó també l'estudi de les causes d'aquesta situació -per a la qual cosa s'inclogueren bastants preguntes sobre la percepció dels enquestats de la seva experiència lingüística i educativa- i interessava també el coneixement de la comunitat lingüística o els grups lingüístics, el seu nivell de cohesió i el seu grau d'aculturació o deculturació.
Acabada l'enquesta alguns dels qui hi havíem participat, membres de la secció de Filologia Catalana de l'Institut d'Estudis Avançats, vam considerar necessari superar un dels pitjors mals del nostre treball i de molts altres de semblants: la seva limitació regional. I concebérem el projecte de realitzar una gran enquesta amb els mateixos principis a l'àmbit de tota la comunitat lingüística. Constituírem un equip amb professors d'algunes altres universitats catalanes i llançàrem la tasca, que va ser possible amb els fons econòmics de l'Institut d'Estudis Avançats, tot i que al final poguérem disposar d'un pressupost menor del que en un principi havíem previst.
Es va fer un primer model de qüestionari, que va ser lleugerament modificat després de la preenquesta que es dugué a terme. El qüestionari definitiu inclou preguntes sobre competències lingüístiques, origen d'aquestes competències, usos lingüístics habituals, preguntes sobre el lloc de naixement dels enquestats i els seus familiars, sobre la llengua habitual dels enquestats i dels seus familiars, sobre la llengua d'ús amb aquests familiars, sobre la xarxa de relacions socials dels enquestats i les llengües associades a aquestes relacions, sobre la percepció de la utilitat del català, la unitat de la llengua, sobre la classe social dels enquestats, el partit que voten, els seus sentiments nacionals o regionals, sobre les percepcions sobre el propi grup lingüístic o regional, etc. Com es veu, un qüestionari que representa una gran recopilació d'informació i que permet, per tant, una àmplia tasca de recerca.
Com hem dit, una de les aspiracions principals de l'equip era de cobrir tot el territori de la llengua catalana, però dificultats diverses, entre elles d'ordre econòmic, frustraren aquesta aspiració, i s'hagué de prescindir de la Catalunya del Nord, la Franja d'Aragó, Andorra i l'Alguer, amb la qual cosa l'enquesta se cenyia a l'àmbit de les tres comunitats autònomes de l'estat espanyol; així i tot, la major part del territori de la llengua.
Una altra dificultat lamentable es va presentar a l'hora de confeccionar la mostra: no es pogué disposar del cens de població -la llei ho prohibeix- i s'hagué de recórrer al cens electoral, amb la qual cosa quedaven exclosos tots els menors de 18 anys. La mostra està formada per 605 enquestats al Principat, 562 al País Valencià i 575 a les Illes Balears. Total: 1742 persones.
Per a la posterior anàlisi de dades es fixaren d'entrada dotze zones d'estudi: el Principat, la conurbació de Barcelona (l'antiga àrea metropolitana), les comarques del Principat sense Barcelona, el País Valencià sense les comarques hispanoparlants, la ciutat de València, la resta del País Valencià, les illes Balears, Palma, Mallorca, els pobles de Mallorca, Menorca i les Pitiüses; és a dir, les tres comunitats autònomes, les tres capitals i el conjunt de comarques de cada comunitat sense la capital, amb el cas especial de les illes, en què s'ha analitzat cada illa per separat, tenint en compte el fet singular que aquestes representen.
Les persones que integraven l'equip de realització de l'enquesta foren els professors Antoni Artigues, Gabriel Bibiloni i Gabriel Oliver, de la Universitat de les Illes Balears i de l'Institut d'Estudis Avançats; Joan Argente, de la Universitat Autònoma de Barcelona i Lluís Polanco, de la Universitat de València. El professor d'estadística Víctor Garau, amb la col·laboració de Joan Moratinos s'encarregaren de la realització de la mostra i altres aspectes tècnics. Es va comptar amb alguns becaris per a les feines de control, a més d'uns equips d'enquestadors a cada una de les zones. La feina de processament informàtic va anar a càrrec de l'empresa Dos Mil Setze S.L. Finalment cal dir que tot anà endavant gràcies a l'entusiasme del professor Antoni Artigues, que assumí sense defalliment la coordinació de persones i tasques.
El resultat de tot això són deu mil folis de taules estadístiques, que només han estat explotats molt en part. Sobre aquest material l'equip ha anat treballant en la mesura de les seves possibilitats, fent anàlisis de resultats, amb la intenció de treure una publicació, que encara no s'ha fet realitat. Les dades bàsiques han estat recollides a la premsa i i han estat tema d'algun curs a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. El material resultant de l'enquesta es troba a la Universitat de les Illes Balears, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de València. Sens dubte hi ha possibilitats a bastament de fer treballs i anàlisis sectorials per part de qui vulgui fer-ho.
Ara us presentarem i comentarem una part dels resultats de l'enquesta, una part que considerem que constueix un conjunt d'aspectes bàsics de la situació sociològica de la llengua catalana i de la comunitat lingüística.

Identitat i grups lingüístics

Considerarem en primer lloc un conjunt de dades relatives a la identitat lingüística de les persones residents a l'àrea investigada. La dada primera i bàsica, objecte d'interès immediat en tots els casos, fa referència al nombre o al percentatge de catalanoparlants que hi ha a la nostra societat. Amb tot, cal que convinguem que la noció de catalanoparlant en aquests moments és quelcom complex, com a conseqüència dels canvis sociolingüístics i demolingüístics que s'han produït en aquest país durant les darreres dècades. Catalanoparlant és una paraula que pot tenir diverses utilitzacions i diversos matisos: en un sentit ampli, "persona que té la competència lingüística suficient per a poder comunicar-se en català", encara que no reconegui aquesta llengua com la seva i encara que en la pràctica en faci un ús secundari o fins i tot ocasional; o, en un sentit més estricte, "persona que té el català com a llengua pròpia, llengua primera o llengua principal". El primer grup inclou el segon més el conjunt de persones de llengua principal espanyola competents en català i possibles usuaris d'aquest idioma, tant si es tracta d'hispanoparlants d'origen immigratori bilingüitzats en català com d'individus d'origen autòcton deculturats. El segon grup, el dels catalanoparlants en sentit estricte inclou els bilingües -de fet quasi tots- i els pocs unilingües catalans que resten, ja siguin persones molt grans que no han tingut ocasió de bilingüitzar-se o infants que encara no ho han fet, però inevitablement ho faran. Anàlogament, hi ha una noció d'hispanoparlant en sentit ampli, és a dir, individu que sap parlar i de fet parla espanyol, que inclou els individus de llengua principal espanyola, o sigui els hispanoparlants en sentit estricte -unilingües o bilingües-, més els bilingües de llengua principal catalana. La societat catalana actual és una societat lingüísticament molt complexa, on hi ha els grups esmentats, i encara hi podríem afegir individus bilingües sense llengua principal definida i sectors en procés de bilingüització.
En la majoria de casos en què s'empren els termes catalanoparlant i hispanoparlant o castellanoparlant hom es refereix al grup definit en sentit estricte, per raó de llengua principal. Fer-ho en funció de la competència lingüística o el fet de parlar realment la llengua de què es tracti no tindria gaire sentit, si és que es vol oposar els dos conceptes, atès que d'aquest punt de vista de fet tots els catalanoparlants són també hispanoparlants.
La manera de saber quina és la llengua principal dels individus bilingües utilitzada en la majoria de recerques demolingüístiques és la pròpia declaració feta pels enquestats. D'aquesta manera hom s'adscriu a un grup d'identitat lingüística o a més d'un. Aquest darrer cas posa problemes teòrics que han centrat l'atenció de bastants estudiosos i que ens podrien portar a profundes discussions sobre l'existència o no del bilingüisme perfectament simètric o ambilingüisme. L'adscripció a un grup d'identitat lingüística comporta la identificació emocional amb aquest grup, la major lleialtat lingüística vers aquesta llengua i un major grau de fluïdesa i comoditat en el seu ús. En el cas dels bilingües amb dues llengües principals aquests factors es donarien en igual mesura pel que respecta a cada una de les dues llengües i cada un dels dos grups. Per a saber si els individus d'una mostra són competents en una determinada llengua i parlants de fet d'aquesta, sigui de forma habitual o en determinades circumstàncies, es pot recórrer a la pròpia declaració dels enquestats, com s'ha fet en els censos o padrons recents, o a la comprovació directa, la darrera òbviament molt més recomanable.
Tenim, doncs, la noció de catalanoparlant defindida en funció de la llengua principal declarada i la noció de catalanoparlant definida en funció de l'ús real de la llengua.
La nostra enquesta considerà com a dada bàsica o com a punt de partida l'ús lingüístic real, i en concret la llengua en què els entrevistats respongueren oralment als entrevistadors. Aquests iniciaren l'entrevista parlant en català i només eren autoritzats a pasar a l'espanyol després de constatar que l'entrevistat usava fixament aquesta llengua. Cal dir també que el contingut de les primeres preguntes no tenia res a veure amb fets lingüístics, i els enquestats no sabien que es tractava d'una enquesta lingüística, amb la qual cosa s'evitava que aquest fet pogués condicionar la tria de llengua. D'aquesta manera la mostra total quedà dividida en dos grups lingüístics, d'acord amb la llengua de l'entrevista. Creiem que més o menys es pot presuposar que el comportament dels dos grups durant l'entrevista es correspon a un comportament lingüístic general i que tenim així definits dos grups socials, un format per persones que responen normalment en català quan són interpel·lades en aquesta llengua i un altre que usa fixament l'espanyol. És a dir, el grup dels catalanoparlants en sentit ampli i el grup dels unilingües hispanòfons. La taula 1 mostra les dades obtingudes amb les diferències per àrees geogràfiques.
La primera constatació és el fet de la majoria numèrica dels parlants reals de català en el conjunt del territori i en totes les subàrees ressenyades, excepte la ciutat de València, on aquells han quedat en minoria. A l'altre extrem es troba l'illa de Menorca, amb elevadíssim percentatge de població catalanoparlant. Si comparem aquestes dades amb les fornides pel cens de població de 1991, pràcticament simultani a la nostra enquesta, en l'apartat de competència oral declarada, veurem que les del cens solen ser en tots els casos lleugerament inferiors. Cal tenir en compte que, a part de la diferència en la manera d'obtenir les respostes,el cens recull informació de quasi tota la població, mentre que la nostra enquesta només en dóna sobre els majors de 18 anys.
La informació sobre la llengua principal dels entrevistats, com dèiem, la sabrem a partir de les declaracions d'ells mateixos. Es tracta, sens dubte, d'un dels aspectes més difícils d'aquest tipus de recerques, per la complexitat del concepte de llengua principal i per dificultats metodològiques. Cal dir que aquí tenim algunes expressions més o menys equivalents, entre les quals, però, pot haver-hi diferències de matís i diversitat de possibles interpretacions: llengua principal, llengua primera, llengua habitual, llengua pròpia, etc. Malgrat tot, cal assumir un cert risc i abordar d'alguna manera la recerca. La nostra enquesta per a indagar aquesta qüestió inclou les preguntes "Com parla vostè habitualment?", i "quina és la seva llengua?". La primera es formulava dins una sèrie de preguntes que inquirien sobre la llengua en què s'expressaven habitualment els familiars principals (avis, pares, cònjuge i fills) i que creiem que donaven a entendre a bastament que hom volia obtenir la llengua principal, malgrat no utilitzar aquesta expressió. Ressenyem aquí les dades relatives a aquesta pregunta, que s'han codificat sobre quatre possibilitats: català, espanyol, català i espanyol i altres. La taula 3 ens en mostra els resultats.
Assenyalem que els individus que considerem de llengua principal catalana representen en general una xifra que se situa lleugerament per damunt del 50 per cent, amb alguns casos considerablement més elevats, com Mallorca i Menorca, i, en sentit contrari, amb l'excepció detonant de la ciutat de València, amb només un 20,2 per cent de catalanoparlants de llengua principal. Els enquestats que podem considerar de llengua principal espanyola, en canvi, se situen en la majoria de casos per sota del 50 per cent, amb l'excepció del País Valencià, i, sobretot, és clar, de la ciutat de València, amb un 68.2 per cent d'individus amb l'espanyol com a llengua principal.
Cal fixar-se també en els percentatges d'individus que es declaren parlants habituals de les dues llengües, que podríem considerar en principi com a bilingües amb dues llengües principals i, doncs, adscrits per igual als dos grups d'identitat lingüística. Les xifres més altes corresponen a les ciutats de València i Barcelona, com era previsible, i les més baixes a les illes Balears, zona on la població es troba lingüísticament més definida.
Si del conjunt dels enquestats que s'han expressat en català durant l'enquesta (catalanoparlants de fet) descomptem el conjunt dels qui s'adscriuen al grup de llengua principal catalana (Ce), tindrem una franja de població d'unes dimensions que se situen al voltant del 13 per cent, en el conjunt de l'enquesta, que segurament és la que presenta major complexitat. La taula 5 ens mostra aquesta franja intermèdia, constituïda per dues minories situades entre dos grups majoritaris, dos grups majoritaris que són el grup dels bilingües de llengua principal catalana (Ce) i el grup dels unilingües hispanoparlants (E). Aquestes dues minories són, per una banda, el grup dels individus que declaren que parlen habitualment les dues llengües (CE), que ja hem examinat, i el grup dels que tot parlant català declaren que la seva llengua habitual és l'espanyol (Ec). Aquest darrer grup té unes dimensions que oscil·len entre unes xifres molt baixes a les illes (3 o 3.5 per cent) i una mica més altes, tot i que no gaire, al País Valencià i al Principat. Sumant aquestes dues minories tindríem el sector de població lingüísticament més innovador i potser més inestable: un conjunt de persones bilingües en què es dóna la conjunció d'un procés d'integració de la població d'origen no català i un procés de deculturació de la població d'origen autòcton, i és difícil destriar els dos elements.
Els unilingües catalans formen un grup que es pot considerar tendent a zero. Els enquestats que declaren no entendre gens l'espanyol representen el 0,1 per cent, i els que declaren no saber parlar-lo gens, el 0.8 per cent.

Llengua i lloc de naixement

El 70,4 per cent de la població resident a l'àrea estudiada és nascuda als Països Catalans. No hi ha grans variacions territorials respecte a aquesta dada, amb l'excepció de Menorca, on la immensa majoria (95 per cent) dels residents són nascuts a zona catalana. Si considerem el grup dels que parlen català, els nascuts als Països Catalans són el 89,8 per cent. Aquesta xifra sobrepassa el 95 per cent en el cas de les Balears, on es veu la gran mesura del caràcter autòcton de la població catalanoparlant. En canvi, si considerem el grup dels unilingües hispanoparlants, la gran majoria d'aquests són nascuts fora dels Països Catalans: 64,1 per cent en conjunt, al voltant del 84 per cent al Principat, i al voltant d'un 75 per cent a les illes Balears; es diferencia de la resta el País Valencià, on prop de la meitat dels hispanoparlants unilingües són autòctons (taula 6).
Si en lloc de partir dels grups lingüístics, ho fem dels grups de naixement (taula 7) tindrem les xifres següents: el 82 per cent dels nascuts als Països Catalans parlen català; aquesta xifra és especialment elevada al Principat (93 per cent) -i fins i tot a Barcelona (90 per cent)-, igual que a les illes Balears (92,2 per cent), i descendeix al País Valencià (67,4 per cent), especialment a la ciutat de València (52,9 per cent). Cal insistir, doncs, en la identificació bàsica que hi ha entre el fet de parlar català i el fet d'haver nascut al territori d'aquesta llengua: la població que parla català és una població autòctona, mentre que la població unilingüe hispanòfona és bàsicament una població forastera. Amb la reserva del País Valencià on la tendència és diferent.
El percentatge de persones que parlen català entre els nascuts a fora dels Països Catalans ens dóna una idea del nivell d'integració lingüística dels sectors immigrats, si bé quelcom només indicatiu, atès que la població susceptible d'integració no és només la constituïda pels nascuts a fora: en relació a la xifra del conjunt de l'enquesta (22,5 per cent) aquell nivell d'integració és considerablement alt a les comarques del Principat, descomptant Barcelona (42,1 per cent) i baixa al País Valencià i més encara a les illes, on a Palma només s'arriba al 8.7 per cent.

Origen familiar

El 50,1 per cent dels entrevistats tenen els dos progenitors nascuts als Països Catalans, mentre que l'altra meitat tenen un progenitor nascut a fora (11,7 per cent) o tots dos (38,2 per cent). Pel que respecta a aquestes dues darreres dades, l'àrea geogràfica amb més presència de progenitors immigrats és la conurbació de Barcelona (17,9 per cent d'individus amb un pare nascut a fora i un 46,7 per cent de persones amb els dos pares nascuts a fora). Cal observar la diferència numèrica existent entre els fills de matrimonis mixtos -col·lectiu reduït- i els fills de matrimonis amb els dos membres immigrats -col·lectiu molt major (taula 8).
Pel que fa als enquestats que parlen en català, el 70,1 per cent tenen els dos progenitors nascuts als Països Catalans, el 13,4 per cent hi té un progenitor i el 16,5 per cent cap. A les comarques valencianes (sense València) i a les illes Balears els percentatges de parlants de català amb progenitors immigrats disminueixen sensiblement, cosa que torna a confirmar el caràcter més autòcton dels catalanoparlants en aquestes zones.
Quant al grup que parla només espanyol s'observa alguna diferència regional significativa. Al Principat aquest grup té els pares aclaparadorament nascuts a fora de la comunitat lingüística (el 94 per cent hi tenen els dos progenitors). A les Balears ocorre bàsicament el mateix, si bé es pot constatar com al voltant d'un 10 per cent dels unilingües de llengua espanyola tenen els dos pares nascuts als Països Catalans; òbviament una part d'aquests pares, tot i haver nascut al país, és hispanoparlant per un origen immigratori anterior. Al País Valencià els hispanòfons unilingües amb els dos pares nascuts al territori lingüístic català representen el 20,5 per cent (30 per cent a la ciutat de València), cosa que indica que el procés de substitució lingüística operat al País Valencià no obeeix només a factors de tipus immigratori.
Vegem ara el comportament lingüístic dels dos col·lectius principats definits en funció del naixement dels progenitors (taula 9): els qui tenen els dos progenitors nascuts als Països Catalans i els qui els tenen nascuts a fora d'aquest espai (prescindim ara dels fills dels matrimonis mixtos pel caràcter reduït d'aquest col·lectiu). Els qui tenen els dos progenitors nascuts als Països Catalans parlen en català en un 90,5 per cent, al voltant del 95 per cent a les Balears i quasi el 100 per cent al Principat. Dada concloent que un cop més mostra que l'ús de la llengua catalana es lliga a l'autoctonisme dels seus usuaris. I pel que es refereix als individus amb dos progenitors nascuts a fora dels Països Catalans, parlen català un 27,8 per cent d'aquest sector en el conjunt de l'enquesta, amb oscil·lacions regionals que van d'un 50 per cent en el conjunt de les comarques del Principat sense Barcelona fins a un 13 per cent aproximadament a València o a Palma.
D'acord amb les xifres de la taula 10, la meitat de la població dels Països Catalans s'ha criat a una família en què la llengua de relació és o era el català, i l'altra meitat pertany a famílies en el si de les quals es parla o es parlava espanyol. Aquestes darreres formades sobretot per parelles hispanoparlants i en nombre molt menor per parelles mixtes. El mateix ocorre al Principat en general, però a Barcelona predomina la família hispanoparlant. Aquest predomini és molt més intens a la ciutat de València, on les famílies hispanoparlants representen el 65 per cent dels entrevistats. A les illes Balears, en canvi, predomina la el el matrimoni que té el català com a llengua de relació.
Els enquestats que parlen català tenen, com és lògic, uns progenitors que es relacionen entre ells en català de forma majoritària, però assenyalem que una quarta part d'aquests enquestats són fills de matrimonis de llengua familiar espanyola. El punt més alt respecte a aquesta dada es registra a Barcelona (36,3 per cent), i cal observar com també és considerable a la ciutat de València. Els percentatges més baixos, per contra es registren a les Balears i més concretament a les zones rurals.
Respecte als enquestats que s'expressen en espanyol, la immensa majoria pertanyen a famílies de llengua ambiental espanyola; el major nombre de casos de pèrdua de la transmissió familiar es troben al País Valencià i a la ciutat de Palma.
Des d'una altra perspectiva -vegem ara la taula 11-, del conjunt d'enquestats els progenitors dels quals parlen o parlaven entre ells en català, un 96,4 per cent són catalanoparlants (responen l'enquesta en català). Hi ha una pèrdua del 3,6 per cent. Però del conjunt d'enquestats els progenitors dels quals parlen entre ells en espanyol, un 32,4 per cent són catalanoparlants. En aquesta perspectiva el guany demolingüístic és considerablement superior a la pèrdua. La taula 10 ens mostra les diferències per àrees geogràfiques. La transmissió del català entre parelles catalanoparlants és altament majoritària a totes les àrees estudiades; només baixa del 90 per cent a la ciutat de València, on, així i tot, és alta (82.3 per cent). Unes diferències més acusades hi ha pel que respecta a les proporcions de catalanoparlants fills de parelles que tenien l'espanyol com a llengua de relació: la taxa d'integració més alta es dóna a les comarques del Principat llevant Barcelona; la més baixa a les comarques valencianes sense la ciutat de València (18,4 per cent), que està un poc per sota el percentatge corresponent a la capital (20 per cent). A les Balears l'índex d'integració considerat des d'aquest punt de vista va del 21.2 de la capital en amunt, sense superar, però, pràcticament el 30 per cent, xifra força inferior a la que correspon al Principat.
Una altra perspectiva ens la dóna l'anàlisi dels catalanoparlants o hispanoparlants (segons la resposta a l'enquesta) en relació a la llengua principal dels progenitors (taules 12 i 13). Dels enquestats que declaren que la llengua habitual del pare és el català, un 97,5 per cent són catalanoparlants. En relació a la mare el resultat és el 97,2 per cent. En canvi dels enquestats que declaren que la llengua habitual del pare és l'espanyol, un 28,8 per cent són catalanoparlants (30,3 en relació a la mare). Veiem que aquests percentatges coincideixen bàsicament amb els anteriors.
La taula 14 ens mostra quina llengua parlen o parlaven els pares dels enquestats amb aquests. En el conjunt de l'enquesta hi ha un equilibri entre aquells a qui els dos progenitors parlen en català i aquells a qui els dos progenitors parlen en espanyol. Se separen d'aquest equilibri les illes Balears, on hi ha més individus a qui els pares parlen en català, i a la ciutat de València on les coses van a l'inrevés. Mereix atenció el petit percentatge de persones els pares de les quals els han parlat cada un en una llengua diferent. En general, doncs, la llengua en què els pares han parlat als fills és una, la llengua familiar, la llengua que els dos membres de la parella parlen entre ells.

Transmissió familiar

Vegem abans que res quins són els usos lingüístics en el si dels matrimonis o parelles de la societat catalana actual. La taula 16 mostra els percentatges dels actuals ciutadans dels Països Catalans que formen parella amb una persona nascuda a aquesta comunitat: uns resultats previsibles si tenim en compte les dades sobre el lloc de naixement dels enquestats, que hem vist anteriorment. La taula 17 ens dóna informació sobre les característiques lingüístiques de les parelles catalanes: al voltant de la meitat dels ciutadans dels Països Catalans tenen la parella de llengua principal catalana; aquesta xifra descendeix un poc al País Valencià i puja fins al 70 per cent a les illes Balears. També es constata el fet que la majoria dels membres dels dos grups lingüístics formen parelles amb membres del mateix grup, la qual cosa és un índex de cohesió d'aquests grups. Més del 70 per cent catalanoparlants tenen la parella catalanoparlant, percentatge que és encara molt més alt a les illes Balears. I, d'altra banda, els individus de llengua principal espanyola formen parelles amb persones del mateix grup de forma molt majoritaria (prop del 90 per cent en el conjunt de l'enquesta).
Es constata que al voltant de la meitat de la població dels Països Catalans parla en català a la seva parella (taula 18). Aquesta xifra es transforma en el 73,2 per cent si tenim en compte només els catalanoparlants (segons la llengua de resposta de l'enquesta). El percentatge és ostensiblement superior a les illes Balears (86 per cent) i força baix a la ciutat de València (42,3 per cent).
L'anàlisi de la llengua que parlen els enquestats amb els seus fills s'ha fet tractant per separat cada un d'aquests fills. Com que els resultats per al cas de cada fill son pràcticament idèntics, per simplificar només donarem els resultats respecte al fill major de cada parella (taula 19).
Cal subratllar la similitud bàsica d'aquesta taula amb l'anterior, cosa que fa deduir que hi ha coincidència entre la llengua parlada als fills i la que s'empra en la interrelació de parella. En tot cas, pel que respecta als individus del grup I (parlants de català), al Principat hi ha un índex d'ús del català amb els fills lleugerament superior a l'índex d'ús del català amb el cònjuge, cosa que és un factor a favor de la llengua. A les illes Balears els dos índexs s'igualen, i al País Valencià l'ús del català amb els fills és lleugerament inferior al que es practica amb el cònjuge. La divergència entre la llengua parlada amb el cònjuge o parella i la llengua parlada als fills es mostra a la taula 20: es tracta, com es pot comprovar, d'una divergència en general a favor de la llengua catalana, però que cal valorar tenint en compte el fet vist anteriorment que només tres quartes parts dels catalanoparlants parlen català amb els fills.

Usos al carrer

L'enquesta ens dóna informació sobre l'ús lingüístic dels entrevistats amb les persones del seu àmbit laboral, amb les persones amb qui comparteixen habitualment el lleure i amb les persones amb qui es relacionen per a transaccions comercials ordinàries. Analitzarem ara unes dades prou importants per a conèixer les normes socials d'ús lingüístic, les que s'obtenen de la pregunta "En quina llengua us dirigiu normalment a un desconegut pel carrer?". La taula 21 ens en mostra els resultats. En aquesta taula es posa de manifest la complexitat de la nostra situació sociolingüística, conformada per aspectes de competència lingüística i estructura de la població, per una banda, i per aspectes de socialització de normes d'ús, per una altra. Uns i altres no tenen per què anar paral·lels i les deduccions optimistes respecte als primers poden convertir-se en preocupació justificada respecte als segons. La norma d'adreçar-se en català a un desconegut arriba a nivells mínims a la ciutat de València (9,2 per cent del total de la població i 22,5 per cent dels catalanoparlants) i no és gran cosa a les altres capitals. Fora de les primeres capitals se situa cap al 80 per cent, entre els catalanoparlants, al Principat i a les illes, i només cap al 60 per cent al País Valencià.
Si es comparen els índex d'ús del català amb la parella i amb els desconeguts, s'observa que aquests bàsicament coincideixen al Principat, però pel que fa al País Valencià i a les illes Balears l'ús del català al carrer és considerablement inferior al que es dóna en el si de les famílies (18 punts de diferència al País Valencià, a les illes i a la ciutat de Palma, i 20 a la ciutat de València). Una mostra d'un fenomen desintegrador i d'intrusió de l'espanyol en el si de la comunitat lingüística catalana.

Conclusions

La primera conclusió és que els catalanoparlants constitueixen una majoria de la població dels Països Catalans, tant si es tracta de catalanoparlants en el sentit de parlants efectius de la llengua com de persones que tenen el català com a llengua principal; en el primer cas es tracta d'una majoria àmplia i en el segon, d'una majoria ajustada.
Els tipus sociolingüístics principals a la nostra societat són el bilingüe de llengua principal catalana i l'unilingüe de llengua espanyola. Hi ha, però, uns sectors minoritaris o bé bilingües de llengua principal espanyola, o bé que declaren ser bilingües sense llengua principal definida. Aquests sectors tenen major importància al Principat i al País Valencià que a les Illes Balears.
Els catalanoparlants són bàsicament una població nascuda als Països Catalans, i, en canvi, els unilingües hispanòfons són majoritàriament una població nascuda a fora.
Fins ara la transmissió de la llengua per part dels matrimonis catalanoparlants ha estat pràcticament total. La formació d'una massa d'unilingües de llengua espanyola ha estat com a conseqüència de la immigració i dels matrimonis mixtos.
Tant els catalanoparlants com els hispanoparlants tenen la parella majoritàriament del mateix grup.
La meitat de la població parla espanyol als fills. S'hi inclouen tots els hispanoparlants i tres quartes parts dels catalanoparlants, els quals també parlen espanyol amb la parella. Fins ara les famílies hispanoparlants han estat un factor generador d'unilingües de llengua espanyola en un 60 per cent; hi ha uns índexs d'integració que giren sobre el 40 per cent, amb diferències regionals considerables.
L'ús del català al carrer és inferior al que es fa en família. En alguns casos aquesta separació entre les normes d'ús a l'àmbit famililiar i a l'àmbit social arriba a cotes preocupants.
Cal no perdre de vista que totes aquestes dades fan referència a una població que en el moment de fer-se l'enquesta tenia més de divuit anys i que ara sobrepassa els vint-i-cinc. Caldria veure què succeeix amb la població situada per sota d'aquesta edat per a tenir una visió completa de la nostra realitat sociolingüística. I seria bo fer una nova enquesta amb la mateixa metodologia i principis -per exemple el 2001- i comparar els resultats.

TAULES




































 © Joan Argente i Gabriel Bibiloni «Una enquesta sociolingüística als Països Catalans». Actes de la V Trobada de sociolingüistes catalans. Barcelona: Institut de Sociolingüística Catalana, 1998.