No hi ha lloc per a errors

Col.lectiu de traductors*

Últimament, un col·lectiu de traductors; correctors i assessors lingüístics ha publicat, en diversos mitjans de comunicació, un manifest en què formulen una sèrie de critiques a un altre document que la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans havia adreçat al president de la Generalitat de Catalunya. Considerant que, de la lectura d'aquests escrits, hi ha el risc que se'n puga desprendre que, majoritàriament, els correctors i els traductors de llengua catalana compartim uns criteris semblants respecte a les qüestions debatudes, els sotasignats, correctors i traductors també, que exerceixen la seua activitat professional al País Valencià, volem manifestar el següent:

1.- El debat és, sens dubte, una pràctica saludable, intel.lectualment i socialment. Contribueix a aclarir conceptes i a enriquir amb matisos les idees que es discuteixen. Ara, quan les polèmiques adopten un to crispat i es passa a desqualificar gratuïtament les persones que mantenen posicions diferents, s'alcen barreres d'incomunicació que anul•len aquests efectes positius. Per tant, sense pretendre erigir-nos en advocats de cap col.lectiu ni en defensors de cap institució, volem dir que no hi ha cap grup que es puga atribuir exclusivament la responsabilitat de determinar quin és el model de llengua més adequat per a cada nivell d'ús. Tots els sectors implicats tenen el dret de dir-hi la seua. I més encara: aquest dret esdevé obligació quan es considera que es fan les coses de manera diferent de com, segons el seu criteri, s'haurien de fer.
2.- Deixant de banda el punt primer de la polèmica –el grau de preparació lingüística d'alguns professionals de la ràdio i de la televisió institucionals de Catalunya–, com a valencians volem exposar el nostre punt de vista pel que fa al punt segon: el pes dels diversos dialectes en la conformació de la llengua estàndard.
3.-Primer de tot, hem de manifestar que, en l'escrit que ha fet circular el col.lectiu de traductors, sovint s'incorre en la pràctica de deformar caricaturescament les tesis del contrari per a poder criticar-lo després més còmodament. No es por afirmar que l'artificialitat de l'estàndard ve determinada per la seua composició, feta a base de retalls dels diferents dialectes. L'estàndard és artificiós per la seua pròpia essència. Pot variar el grau d'artificialitat; però no hi ha cap llengua que dispose d'un estàndard absolutament natural, que siga un reflex fidel de l'expressió popular espontània. 1 el fet que l'anglès, el castellà, el francés o l'alemany hagen conformat el seu estàndard basant-se principalment en els seus dialectes preponderants, no significa que, necessàriament, aquesta siga l'única via possible. 1 menys encara, que qualsevol alternativa a aquesta via estiga abocada a la pràctica folkloritzant de crear una cultura dedicada a la promoció d’«actes d’agermanament i solidaritat».

4.- Arribats en aquest punt, caldria preguntar-nos quina és la funció de l'estàndard, per a què serveix. Probablement tots estarem d'acord a afirmar que un estàndard només té sentit en la mesura que contribueix a augmentar la capacitat de comunicar-se entre si dels parlants d'una àrea lingüística determinada. l, doncs, així com es diu que l'únic criteri capaç de garantir la versemblança imprescindible per aconseguir que els catalans reconeguen la llengua dels mass media com a pròpia és buscant la màxima aproximació possible a les maneres habituals de dir de la majoria de parlants, és necessari plantejar-se què passa, seguint aquest mateix criteri, si tenim en compte el conjunt dels Països Catalans. I no és una disquisició gratuïta, aquesta. Les emissions de Catalunya Ràdio es capten a València sense cap dificultat. Quant a la TV3, són molts pobles i moltes ciutats valencians els que la reben, i ben prompte ho seran moltes més: s'està fent un considerable esforç col•lectiu per a finançar la instal•lació de repetidors. Tinguem-ho en compte, tot això, i actuem amb criteris globals. Valorem també adequadament el fet que, sovint, allò que lingüísticament opera amb caràcter aproximatiu a la parla espontània d'una determinada àrea té uns efectes distanciadors respecte a una altra zona. La virtut d'un estàndard consisteix justament a establir l'equilibri necessari perquè totes les terres que parlen una mateixa llengua puguen sentir-s'hi reconegudes. I aquestes terres no acaben a l'Ebre. Ara, entenguem-nos, quan plantegem la necessitat de buscar aquest equilibri, no propugnem, ni de bon tros, una barreja indiscriminada de formes dialectals procedents d'ací i d'allà. No es tracta de dir, posem per cas, una vegada xic, una altra al•lot i una altra noi. Es tracta de fer l'esforç necessari per buscar en cada cas les variants més generals –això és, les més estàndards– de tot el domini lingüístic.

Pel que fa a la fonètica, qualsevol solució, si és que n'hi ha cap, és molt més àrdua. No hi ha, en aquest camp, cap equilibri possible. Un mot només es pot pronunciar d'una manera o d'una altra, i no hi ha possibilitat de practicar-hi cap mena d'harmonització convergent. D'altra banda, és clar que ningú no pretén que locutors i presentadors aprenguen «el refinament d'imitar les varietats territorials de la parla catalana». Només es pretén que les emissions radiotelevisives no queden necessàriament restringides a l'ús d'una única variant dialectal, per més que aquesta siga la de més gran pes demogràfic i cultural. Pretenem, al capdavall, que no es tinga por a la pluralitat; que s'accepten sense reserves els fets diferencials de la nostra comunitat sòcio-cultural. Però sense displicències ni falsos sentiments de superioritat.

Plantegem aquesta qüestió amb tots el matisos que siguen necessaris. És evident que no és possible, en tots els contextos, compatibilitzar pronunciacions diferents sense que quede afectada la versemblança d'una situació determinada. Així, per exemple, ningú no consideraria acceptable, en un doblatge, atribuir al pare la pronunciació corresponent a una variant dialectal i a la filla una altra. És clar que això atemptaria greument contra la versemblança necessària que la situació exigeix. Però l'acceptació d'aquesta premissa no implica acceptar que qualsevol barreja de pronunciació és necessàriament «antinatural». Exemplificant amb casos concrets el que volem dir, considerem que, en un doblatge, es pot atribuir a un foraster, sense «connotacions folklòriques» de cap mena, una veu diferent de la que hi predomine, pertanyent a una altra part del nostre domini lingüístic. Fins i tot seria, aquesta solució, la més adient amb el nostre medi natural. I, al contrari, res no seria tan «antinatural» com la . pretensió d'aparençar una homogeneïtat lingüística en una realitat social que se'ns presenta plural i diversa.

5.- Finalment, volem posar en relleu la llarga tradició pluralista que ha tingut la nostra normativa gramatical. Des de Pompeu Fabra fins als gramàtics més recents, tots coincideixen a establir una normativa basada en les diverses varietats de la nostra llengua.

D'altra banda, no creiem que siga el més escaient a la nostra situació desdenyar tan ràpidament els factors sòcio-polítics en l'establiment de l'estàndard. És ben evident que la nostra comunitat no constitueix una societat compacta. Des del País Valencià, aquesta constatació adquireix fins i tot uns tons alarmants. Barcelona no té la força centrípeta necessària per a actuar com a pol aglutinant capaç de contrarestar les pressions disgregadores. I, probablement, encara en tindrà menys si practica, a través de les seues emissions radiofòniques i televisives, un reduccionisme lingüístic consistent a delimitar l'expressió oral als hàbits d'una part molt específica de la nostra comunitat. No oblidem tampoc que la conjuntura en què ens trobem és decisiva, i que els mass media constitueixen una gran oportunitat –potser l'única possible– per a posar en contacte importants sectors socials amb la seua pròpia cultura. I no hi ha Iloc per a errors. Si fallem ara, és possible que no se'ns torne a presentar una altra oportunitat.

València, 7 de juliol de 1986

*Formen aquest col·lectiu una vintena de traductors valencians

[article aparegut a El Temps, edició del 21 de juliol de 1986]