|
Amb bones paraules
El xicle, els xiclets i la goma de mastegar
Les persones encuriosides per les coses de la llengua, i ja no diguem els lingüistes, sempre ens interrogam sobre l'origen de les paraules, i en les respostes que trobam sol haver-hi sorpreses notables. Avui ens demanarem d'on ve la paraula xiclet.
Quan els espanyols van arribar a Amèrica, van trobar que als autòctons de les terres centrals els agradava mastegar la resina d'un arbre dit avui científicament manilkara zapota. En la llengua nàhuatl aquesta resina es deia tziktli, paraula que els colonitzadors adoptaren com a chicle. De la mateixa llengua els espanyols agafaren altres paraules, com chocolate (aproximadament txokoatl) o tomate (tomatl), que traspassaren a les llengües europees amb diferents adaptacions.
Durant anys i anys la paraula chicle va ser usada a les colònies espanyoles designant aquella llepolia natural. Fins que cap al 1870 l'emprenedor Thomas Adams decidí de comercialitar-la als Estats Units sota la patent Adams New York Gum. S'hi afegiren altres ingredients, com xarop d'arç o regalèssia i després menta, i el producte anà guanyant adeptes, fins que avui sembla un article bàsic i de primera necessitat per a molta gent. El nou producte es popularitzà amb el nom de chewing gum, que fou adaptat als altres idiomes (Kaugummi en alemany, gomme à mâcher o chewing gum en francès, gomma da masticare en italià, tuggummi en suec, maĉgumo en esperanto, etc.). D'altra banda, la paraula chicle, referida a la substància natural esmentada, va passar a l'anglès (chicle pronunciat txíquel) i a altres llengües (francès chicle, portuguès chicle i alemany Chicle). Però els diccionaris catalans no ens diuen com ha de ser en la nostra llengua —xicle, supòs—, i els arbres mexicans continuen produint-ne. Encara que el nostre producte mastegable ara no es fa amb xicle sinó amb derivats del petroli.
Si en anglès —i altres llengües— es diferencia chicle (substància natural) i chewing gum (la llepolia comercial), en espanyol, tot i existir goma de mascar, chicle és avui el mot habitual per a designar la segona. La cosa que ens crida poderosament l'atenció és per què en català per a l'equivalent del mot espanyol pla chicle tenim l'agut xiclet. Si l'agafam de l'espanyol, l'adaptació normal al català hauria de ser xicle, mot pla. Les paraules germanes chocolate i tomate les hem adaptades de maneres diverses (xocolata, xocolate, xocolati o xicolati d'una banda, i tomata, tomaca, tomàtec, tomàquet, tomàtiga, etc. d'una altra), però mai amb la terminació –et. Si l'adaptació s'hagués fet en el segle XVI, potser ara tindríem la xicla (com la xocolata o la tomata) o el xicli (com el xicolati). Però les tomates ens arribaren i el tziktli no.
L'explicació de l'enigmàtic xiclet l'hem de cercar en la marca Chiclets, creació americana sobre l'anglès chicle, que comercialitzà la casa Adams. Als Països Catalans i a Espanya començàrem a consumir-ne massivament després que la dita casa s'instal·làs a Barcelona el 1963. En espanyol es produí un "retrobament" entre la marca Chiclets (escrita de vegades chicléts) i el mot patrimonial chicle. Com a resultat, chicle, chiclé i chiclet circularen per a designar la dolça goma, i en català s'imposà xiclet, tal com es llegia —a Mallorca, a la castellana— a les capses de Can Adams.
Tot això he filat quan en principi només em proposava d'aclarir com havíem de pronunciar a Mallorca xiclet, si amb e neutra, tancada o oberta. Però si no ho aclarim amb l'article de fa dos dissabtes —«Paraules acabades en –et i –eta»—, continuarem amb el dubte. Llevat que resolguéssim de dir-ne goma de mastegar, com fan les llengües no subordinades a l'espanyol.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 13 de desembre de 2008.
