|
Amb bones paraules
De serbis i altres gentilicis discutibles
Que fàcil que és transformar una paraula espanyola en una paraula catalana llevant-li la -o final! Ho hem fet amb casc, indi, plàtan, regal, tram, etc., i de miracle no hem fet frasc, gast, húngar, novat, palc, pirop, recat, sèquit, terremot, tim, xasc, etc. Més que per miracle, perquè Fabra en aquests casos no es va errar.
Un cas interesantíssim d'aquest fenomen són els gentilicis acabats en -i. Em ve al cap la paraula serbi, que és una simple adaptació a partir de l'espanyol serbio (abans servio) amb el mecanisme prodigiós de suprimir la -o final. Com indi, que ja vam tractar en un altre article. Si fem el simple raonament que si un habitant de Rússia és un rus i no un russi, o si un de Mongòlia és un mongol i no un mongoli, podríem intuir que un habitant de Sèrbia ha de ser un serb i no un serbi. Potser fins aquí encara no n'estam convençuts, però si fem una passada per les llengües europees ens n'acabarem de convèncer: anglès serb, francès serbe, italià serbo, romanès sârb, serb srb, etc. La i només apareix en espanyol (serbio) i en portuguès (servio), tot i que en espanyol és serbocroata, no serbiocroata. Com en català: sembla que ens han copiat!
Parlant de gentilicis acabats en -i, sovint aquests concorren amb una altra forma acabada en -ià (siri/sirià), i aquest és un camp en què hauríem d'explorar les possibles interferències de l'espanyol. En llatí hi ha dues vies morfològiques possibles per a fer un gentilici d'aquesta classe: els sufixos -ium i -ianum. Explicant-ho ràpidament amb un exemple, en llatí es pot dir aegyptium (forma més antiga o clàssica) i aegyptianum (forma més moderna), d'on vindrien respectivament egipci i egipcià. La primera és la forma que tenim en espanyol i portuguès, llengües que molt sovint parteixen d'un llatí més arcaic, i la segona, la que tenim en francès, occità, italià i romanès (i en anglès, que la rep per la via del francès). En tots aquells casos en què el gentilici existia en llatí i tenia dues formes possibles, caldria veure si la forma catalana actual en -i, suposadament derivada de la forma llatina en -ium, és la que s'usa normalment a l'Edat Mitjana, perquè en cas contrari dubtarem de la procedència llatina. Així, la forma egipci només la tenim documentada en textos moderns, mentre que els medievals diuen sistemàticament egipcià. Més que d'un llatí aegyptium el mot vindria de l'espanyol.
És el mateix cas que assiri (forma moderna) i assirià (usat en Eiximenis, Bernat Metge, etc.), macedoni (forma moderna) i macedonià (documentat en el segle XV), siri (forma moderna) i sirià (documentat el 1482), indi (forma moderna) i indià (forma ben documentada en els segles XIV, XV i XVI: Eiximenis, Bernat Metge, Viatges de Marco Polo, etc.). A partir del segle XVI comencen a infiltrar-se en el català les formes castellanitzades, sovint amb la o final exhibida sense gens de dissimulació («perquè Hèrcules, essent libio que parlava en egipcià, posà nom latí a la ciutat», llegim en una història de València de mitjan segle XVI). Alguns gentilicis en -i semblen més aviat moderns i introduïts en els segles baixos amb forma sospitosa d'influència espanyola, com fenici (s. XVII) o mar Caspi(a).
En el cas de gentilicis moderns, que no poden venir directament de cap forma llatina, les llengües formen aquests gentilicis per sufixació a partir del topònim corresponent. El francès i l'anglès utilitzen profusament el sufix -ià (francès -ien, anglès -ian), que ja és molt present en els gentilicis procedents directament d'un ètim llatí. Per exemple, del nom d'Indonèsia fan indonésien i indonesian. L'italià també usa sovint aquest sufix (indonesiano), si bé altres vegades coincideix amb l'espanyol i el portuguès, que, a més del sufix -(i)ano (italiano, boliviano), utilitzen la terminació -io (indonesio), que surt del fons dels gentilicis antics (egipcio, fenicio).
El català, que en els temps en què no estava subordinat a cap llengua, usava àmpliament, com les llengües gal·loromàniques, la terminació -ià (assirià, egipcià, indià, macedonià, sirià, etc.), crec que, a més de consolidar els gentilicis just ara esmentats, hauria de formar-ne de moderns preferentment amb aquest recurs. Ja ho hem fet, i amb encert, en casos com iranià, iraquià, israelià, etc. També practicam distincions que poden ser tradicionals o simplement útils, que altres llengües també solen practicar: tunisià (diferent de tunisenc), algerià (diferent de algerí), israelià (ciutadà d'Israel) i israelita (del poble històric d'Israel), italià i itàlic (llengües itàliques), i alguna altra. Ara hauríem de perfer aquesta situació considerant si no seria preferible armenià a armeni, indonesià a indonesi, libià a libi, mar Caspiana a mar Càspia o mar Caspi, i algun altre que pot sortir.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 8 de maig de 2010.
