|
Amb bones paraules
És obvi que hem d'obviar als perills de la degradació de la llengua
La paraula obviar és realment complicada. És una d'aquestes paraules que tothom usa i poca gent sap què significa en rigor. Més valdria no usar-la que fer-ne l'abús actual. Els diccionaris de l'Acadèmia espanyola, dels inicis ençà, han anat repetint una definició no gaire brillant, cosa que pot haver influït en la generalització d'un significat erroni entre els hispanoparlants. Diu l'Acadèmia: "obviar. 1 tr. evitar, rehuir, apartar y quitar de en medio obstáculos o inconvenientes." Comparem amb la definició que dóna de obvier el Trésor de la langue française (que traduesc): "Encarar-se a una eventualitat o a un fet enutjós prenent totes les mesures susceptibles de permetre, segons el cas, d'evitar-lo o de fer-hi front de la millor manera, d'atenuar-ne els efectes." Aquest mateix significat és el que té la nostra paraula en anglès (to obviate), en italià (ovviare) i en portuguès (obviar).
Obviar ve del llatí obviare, format amb ob ('vers', 'cap a') i un element que parteix de via ('camí'). Literalment significa 'sortir a camí', 'sortir a l'encontre', i, per extensió, 'fer front', 'prevenir'. Com en francès i en italià, en català el verb ha de ser intransitiu i ha d'anar seguit sempre de la preposició a. L'ús de la paraula obviar requereix l'existència d'un fet que és vist com a problemàtic, al qual es fa front, es posa remei, o es procura d'evitar-ne els efectes. Així, podem dir "el nou tractament farmacològic obvia a molts dels riscs de la cirurgia", que és com si diguéssim fa front, posa remei, esquiva, evita, prevé, etc. O podem dir "va repassar curosament tots els detalls, a fi d'obviar a qualsevol oblit, que hauria pogut ser fatal". Naturalment, el verb obviar és de registre culte i no hauria de ser emprat en el llenguatge corrent, perquè l'únic que farem és emprar-lo malament.
Precisament, en espanyol, i només en espanyol, que jo sàpiga, s'ha creat un nou significat que fa coincidir obviar amb la idea de 'ignorar'. I veiem escrites o sentim frases com "no podemos obviar esta parte de la historia", "obviar los problemas o enfrentarse a ellos" (curiosament, obviar seria enfrentarse a ellos), "nos llegan unas señales que no se pueden obviar". En tots aquests casos obviar significa 'ignorar', i aquest ús espuri s'ha estès en català per causa de la subordinació de la nostra llengua a la llengua veïna. No, obviar no és ignorar: quan vulguem dir ignorar hem de dir ignorar i prou.
El diccionari Fabra (el de 1932) va definir perfectament el mot obviar: "Posar obstacle, oposar-se (a un efecte que hom tem). Per obviar a aquest inconvenient, a aquesta necessitat". En el DIEC, per contra, ha aparegut una nova accepció, col·locada abans de l'accepció tradicional, en què el verb és transitiu i té el significat de 'eludir'. I dóna com a exemple obviar un problema, una dificultat. Cal dir que el verb és intransitiu en francès i en italià i en el català acadèmic tradicional. Només és transitiu en espanyol i portuguès, i acceptar aquest fet en català no sembla més que una concessió a la interferència de l'espanyol. D'altra banda, aquest obviar transitiu és sinònim, segons el DIEC, de eludir, i aquest mot significa evitar (una dificultat, una obligació, etc.), amb algun artifici, estratagema, habilitat. Nosaltres pensam que una cosa és obviar, una altra, eludir, i una altra, ignorar. Tot i que els tres conceptes poden tenir zones de contacte, la millor cosa que podem fer és usar cada paraula en el seu moment i segons el seu significat exacte.
L'adjectiu obvi, òbviament, és de la mateixa família que el verb obviar. Obvi ve del llatí obvius, format amb el mateix prefix ob que vèiem abans i via, 'camí'. I que significa 'que és en el camí', 'que s'encontra'. Obvi és una paraula usada en totes les llengües romàniques, però poc en francès. Amb tot, això ara ho podem ignorar. Ep, ignorar, no obviar.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 5 de febrer de 2011.
