Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Nombre i número

En principi, i fins que no es demostri una altra cosa, la paraula catalana és nombre. Això és el que trobam en tota la llengua medieval i encara en el parlar viu d'algunes àrees, com Menorca. És el resultat de l'evolució del llatí numerus, que en les altres llengües romàniques dóna nombre (francès i occità), numero (italià), número (espanyol i portuguès) i  număr (romanès). L'anglès va agafar el mot del francès en el segle XIV (anglès mitjà nombre) i el va convertir en number. Totes les llengües esmentades tenen una sola paraula, que utilitzen en totes les accepcions, menys el francès, que usa numéro amb el significat de nombre atribuït a una cosa per a identificar-la o indicar el seu lloc dins una sèrie. És una paraula agafada de l'italià i començada a utilitzar en el segle XVI, inicialment a la llengua de comerç, en què numéro és el nombre que es marca sobre alguns productes per a diferenciar-los d'altres. L'occità, com era previsible, també ha introduït numèro imitant el francès (numèro de telefòn).

En català número —hispanisme evident— comença a entrar en el segle XVI (en aquest segle sembla que encara predomina nombre). El llenguatge escrit i parlat va oblidant-se de nombre, que ja està completament oblidat en el moment de la represa de la llengua i l'inici de la codificació. Els diccionaris del XVIII només duen número i el Labèrnia considera nombre una paraula antiquada. L'Alcover-Moll diu sense vacil·lació que número és un castellanisme, però Coromines (DECLC), que qualifica número de "duplicat culte",  creu —santa ingenuïtat— que la paraula fou introduïda per la imitació culta de la fraseologia llatina i pel caràcter internacional del mot, i no fa la més mínima referència a la possible influència de l'idioma que a partir del segle XVI comença a ser llengua de cultura per als catalans.

Fabra va sucumbir a la temptació de practicar la distinció del francès, contra l'opinió d'altres —Ferran Soldevila, per exemple— que volien l'eradicació de número. Era una manera de recuperar el nostre nombre i salvar alhora el castellanisme. Salvar-lo per què? El raonament del Mestre no sembla gaire fortunat: "Si en el català central ens haguéssim trobat que dèiem nombre i no número (com ocorre en algun parlar català), mai segurament no se'ns hauria ocorregut d'introduir en català aquest mot de forma castellana".  Però, com que "els qui s'han acostumat a fer aquesta distinció —la que ell va impulsar— no es resignarien fàcilment a abandonar-la", proposa "no condemnar en absolut el mot número" i seguir el model anglès, que —diu— "al costat del mot number, que poden usar en tots els casos, també admeten numero". Amb tot, reconeix que "la distinció entre ambdós mots no és avui realment sentida sinó per una minoria exigua de catalans, puix que la gent continua, en general,  dient número en tots els casos." (Converses filològiques, 1955, vol. IX, pàg. 13). No estic gaire segur que la distinció a la francesa proposada per Fabra representi cap utilitat per a la precisió i la claredat. En tot cas, Fabra permet que nombre s'usi en totes les ocasions, cosa que fa número prescindible. La darrera accepció de nombre en el Fabra és "número", una accepció que ha estat suprimida en el DIEC. Però, a més, el fet és que avui, conseqüència de la política espanyolitzadora practicada per molts de lingüistes dels mitjans de comunicació, número tendeix a substituir nombre en tots els casos. Observau la llengua de TV3 o del diari Avui. D'altra banda, el DIEC ha introduït l'expressió fer números (fer comptes) i el Termcat ha beneït el terme números vermells, que ha estat acollit pel diccionari d'Enciclopèdia Catalana, amb la qual cosa augmenta la confusió, favorable a la liquidació de nombre. Números vermells, expressió procedent de la pràctica força estesa d'escriure en color vermell les quantitats degudes en els llibres de comptabilitat,  ha de ser clarament nombres vermells d'acord amb les definicions de nombre i número del Fabra i el DIEC. A més, estar en nombres (o números) vermells és un calc de l'expressió espanyola, que en les llengües de l'entorn correspon a estar en vermell o estar dins el vermell (anglès to be in the red; francès être dans le rouge, au rouge o en rouge; italià essere in rosso).

Com és lògic, els cultismes s'ajusten a l'etimologia: numerarnumerable, numeració, numerador, numeral, numerari, numeratiu, numèric; enumerar, enumeració, innúmer, innumerable. Pel que fa a nombrós i numerós, hem de celebrar que el DIEC només accepti la primera, car és un derivat directe de nombre . Numerós no sembla un derivat de  numerosus, i si apareix qualque cop en el segle XVI, deu ser per la mateixa raó que apareix número. Coromines, en canvi, simplement el posa a la llista dels derivats de número. D'altra banda, són sinònims innumerable (del llatí innumerabilis) i innombrable (derivat de nombrar). El diccionari d'Enciclopèdia Catalana pot deixar qualcú perplex, perquè explicita que innombrable (innumerable, 'massa en nombre per a ésser comptats') és un derivat de nombrar i defineix aquest verb com "afegir fils a l'ordit d'un teixit". Però nombrar en català antic significa 'comptar', 'avaluar en quantitat', que és el sentit del seu ètim llatí numerare, diferent de l'actual numerar, que vol dir 'marcar amb nombres'.

La paraula nombre (número segons el DIEC) té encara dues altres accepcions especials, que corresponen al numéro francès. D'una banda, qualsevol exemplar d'una publicació periòdica que porta el mateix nombre d'ordre, i, d'una altra, una part d'un espectacle, sobretot de circ. Sembla que aquest darrer ús procedeix del món del teatre, en què l'escenari era dividit en parts identificades amb un nombre i assignades als actors.  Aquestes dues accepcions es troben en les llengües veïnes, totes les quals, llevat del francès i l'occità, usen l'única paraula que tenen per a dir nombre en qualsevol accepció.

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 20 de juny de 2009.

Tots els articles