|
Amb bones paraules
Llengua, gènere i sexe (III). Falla la llengua o la gramàtica?
En anglès no hi ha marques de gènere com en català; només un petit nombre de paraules referides a homes (father, uncle, he, his) o a dones (mother, aunt, she, her). Una paraula com teacher no és masculina ni femenina i quan algú diu a teacher o ten teachers no se sap si es refereix a homes o a dones. Teacher és, òbviament, una forma no marcada —perquè no hi ha marques—, i el sexe del seu referent, quan és pertinent, es copsa pel context, o, si no és així, dient man teacher o woman teacher.
En català el denominat masculí, per exemple professor o professors, és una forma no marcada com teacher, el valor de la qual, pel que fa al sexe dels referents, se sap pel context. A les frases "el bon professor és el que aconsegueix que l'alumne treballi" o "conec tots els professors d'aquest institut" el sexe dels professors referits és indeterminat, mentre que a la frase "el meu germà és professor" tant germà com professor s'associen a referents masculins, perquè el context no dóna cap altra possibilitat. La diferència entre el català i l'anglès és que el català té un gènere marcat, el femení, i l'anglès no disposa d'aquest recurs. En català les paraules femenines només es poden aplicar a dones, mentre que les dites masculines per a associar-se semànticament al sexe masculí necessiten l'acció del context. Quan diem "tinc tres fills", "quants de fills tens?" o "vull tenir dos fills", no s'afirma res sobre el sexe d'aquests. Mentre que a "tinc dos fills i una filla" s'entén que els fills són homes per l'oposició dins la frase de fills i filla (context). Les dues frases es poden combinar: "tinc tres fills: dos fills i una filla", en què el primer fills es refereix a individus sense esment del sexe i el segon fills es refereix a individus de sexe masculí. Quan diem "a la reunió no hi havia cap escriptora", parlam de dones (i de dones que escriuen), mentre que "a la reunió no hi havia cap escriptor" parlam d'una classe de professionals sense menció per a res al sexe. Si volem dir que no hi havia cap escriptor de sexe masculí, cal explicitar-ho, dient, per exemple, cap escriptor home, com en anglès diríem man writer. En anglès també han de dir women writers per a referir-se a les escriptores, però dir en català escriptores dones o dones escriptores és, òbviament, una estupidesa.
Deia Joan Melià (Diari de Balears, 18-6-2008) que la llengua no és sexista sinó que la gramàtica és androcèntrica. I un cert feminisme, hi afegesc, ha caigut de quatre potes en la trampa. És la gramàtica, és a dir, l'explicació del funcionament de la llengua, la que ens ha fornit una determinada concepció d'aquesta llengua, sovint a partir de coses tan senzilles com l'ús d'un terme o un altre. Segurament ara tot seria distint si al gènere no marcat li haguessin donat un nom diferent de masculí. Només l'acceptació i la reproducció mimètica i acrítica de la noció de gènere masculí, amb la negativa a acceptar el gènere dit així com el que realment és, pot fer dir el disbarat majúscul que la llengua, tal com és usada per la majoria de la gent, invisibilitza les dones. Quan diem cadira, tothom entén cadira (i ningú no entén taula), cosa que ens mostra l'autèntic significat de la paraula. Quan diem els italians són simpàtics, tothom entén què significa els italians (i ningú no entén que parlem només d'homes). Si això és així, qui és que pot dir que italians representa una categoria més masculina que de gènere indistint? La frase esmentada invisibilitza en igual grau les dones i els homes. En canvi, del moment que el nostre sistema dota el gènere femení d'unes marques pròpies i exclusives, les dones es fan visibles quan s'usen aquestes marques. Són ben visibles quan es diu les mallorquines, les alemanyes, les casades o les jubilades. No es veu cap home, però, quan es diu els mallorquins, els alemanys, els casats o els jubilats. Només se suposa que n'hi ha qualcun, perquè si tots fossin dones, es visibilitzarien amb la marca de femení. Continuarà.
Continua aquí.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 4 d'abril de 2009.
