|
Amb bones paraules
Consultació sobre la independència
(deverbals femenins)En diversos articles hem parlat dels deverbals o postverbals (noms derivats de verbs) sense sufix (per exemple, record, derivat deverbal de recordar). Hi ha, també, un grup de deverbals de gran interès formats amb el morfema a, que és alhora marca de femení (per exemple, conversa, derivat de conversar). N'he comptats una seixantena que intentaré de comentar. L'aspecte que més m'interessa, com sempre, és el de la interferència de l'espanyol, qüestió en aquest cas veritablement complexa. És un tema que només puc exposar succintament, però, amb tot, gos treballar amb la hipòtesi que un català històricament no interferit per l'espanyol produiria menys deverbals d'aquesta mena que l'espanyol o l'italià, llengües amb molta tendència als deverbals curts (sense morfema o amb morfema -a). A més, caldrà anar molt alerta a destriar els autèntics deverbals i no incloure a la llista derivats aparents que de fet són mots procedents d'un ètim llatí o d'alguna altra llengua. Per exemple, captura, sospita o tortura no són derivats de capturar, sospitar o torturar, sinó que vénen del llatí captura, suspecta i tortura respectivament.
En un primer apartat tenim un grup de deverbals que podem considerar genuïns: ajuda, barreja, caça, càrrega, cerca, compra, conversa, crida, demanda, destrossa, disputa, excusa, guarda, honra, mescla, millora, minva, mostra, pesca, recompensa, sega, sembra, tresca, tria, veda, vetlla, visita i algun altre. La documentació antiga els avala.
En un segon apartat tindríem deverbals corresponents a verbs que són (o podrien ser) castellanismes, amb la qual cosa també hem de considerar castellanisme el deverbal. Entre aquests hi ha contesta (resposta), pregunta, entrega, firma i algun altre com queixa, possible hispanisme antic no necessàriament condemnable. Fins i tot podem considerar sospitosos alguns derivats (per la modernitat de la documentació), malgrat que el verb que els genera sigui genuí o no qüestionable (cria o el terme de l'administració espanyola revàlida).
I finalment tindríem un tercer apartat, altament interessant, amb un gran grup de paraules en què alternen un deverbal acabat en -a i un altre mot (derivat d'un mot llatí) acabat en -ació. Només considerant els casos que registra el DIEC, tenim cita i citació, condemna i condemnació, conjura i conjuració, conserva i conservació, consigna i consignació, consulta i consultació, contesta i contestació, conversa i conversació, crema i cremació, denúncia i denunciació, disputa i disputació, excusa i excusació, pronúncia i pronunciació, pròrroga i prorrogació, protesta i protestació, reforma i reformació, renúncia i renunciació, reserva i reservació, revàlida i revalidació, súplica i suplicació, visita i visitació. En alguns casos el diccionari estableix clares diferències semàntiques (cita i citació, conserva i conservació, consigna i consignació, visita i visitació [festa religiosa]), o bé diferències més subtils (pronúncia i pronunciació). Però, en general, podem dir, d'una banda, que les formes en -ació designen només accions, mentre que la forma deverbal pot tenir un altre significat (conserva, consigna); i, d'altra banda, aquestes paraules en -ació que designen una acció (condemnació, denunciació, renunciació, prorrogació, excusació, protestació, reformació, reservació o suplicació) són poc o gens usades en benefici dels deverbals en -a. Aquí és on hauríem d'investigar la influència que pot haver tingut l'evolució de l'espanyol sobre l'evolució del català. En espanyol aquestes paraules en -ción han restat antiquades, però són les normals en altres llengües com el francès, l'anglès i sovint l'italià.
Els nostres documents medievals ens mostren l'ús de citació, condemnació, denunciació, renunciació o prorrogació (cita, condemna, denúncia, renúncia i pròrroga no es documenten fins al 1803), paral·lels als francesos (sovint també anglesos) citation, condamnation, denonciation, renonciation i prorogation. Ramon Muntaner i Bernat Metge escriuren protestació, tot i que també trobam protesta en els medievals (i protest). Amb tot, aquest és un mot complex, perquè la seva semàntica en temps antics no coincideix amb l'actual. Segurament sense la interferència històrica de l'espanyol i més pendent de les llengües de pes internacional, ara el català usaria molt més les paraules acabades en -ació, i al Principat ara farien consultacions sobre la independència (con en anglès consultation, francès consultation o italià consultazione).
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 19 de juny de 2010.
