|
Amb bones paraules
Només hi ha una manera de dir «Bauzà»
Aquests dies els mitjans de comunicació parlen intensament d'una persona anomenada José Ramón Bauzà. Llevat d'un article d'opinió en aquest mateix diari, on era designat com a Josep Ramon, i un programa d'humor d'IB3 on li deien Pep Ramon, no he vist pertot arreu altra cosa que José Ramón. Desconec si per indicació expressa de l'afectat o per iniciativa popular. I pel que fa al cognom, tots els mitjans audiovisuals, les ràdios i les televisions, de manera bastant fixa el pronuncien com si fos una paraula castellana, és a dir, amb dues aa clares i la mateixa z castellana de zarzuela. Doncs amb aquest article voldria ajudar els mitjans de comunicació a millorar el seu criteri en aquest punt.
El tractament lingüístic del nom de fonts —o del prenom, que queda més laic— pels mitjans de comunicació no sempre és de solució automàtica, especialment en una societat com la nostra actual, en què, a més de les alienacions culturals planificades, es multipliquen les identitats i els sentiments que s'hi relacionen. En la nostra situació, el nom oficial, allò que consta a la carta d'identitat, no és necessàriament la forma que aquells mitjans han d'emprar a l'hora de referir-se a una persona. Si fos així, després d'uns quants segles en què ens han ensinistrat a escriure el nostre nom en una llengua que no és la pròpia, i no ens han donat altra opció que fer-ho així, molta de la nostra gent, entre ella polítics de primera fila, serien anomenats sempre amb un nom en castellà. Els usos i costums possibiliten que aquests polítics signin amb un nom en català, àdhuc en el butlletí oficial, tot i tenir-ne un altre als papers oficials personals. On no és possible que això passi és a les paperetes de les eleccions, cosa que pot produir una certa sorpresa en alguns votants. Teòricament, per als mitjans el criteri hauria de ser el respecte a la voluntat de l'interessat. Cadascú pot triar i tenir el nom que vulgui (aquí i a la Xina Popular, com ja sabem). Però aquesta voluntat no sempre és fàcil de saber: pot ser-ho en els casos de personatges públics que signen llibres, articles o altres coses, però no en els casos d'individus que surten a les pàgines de successos. I, a més, moltes persones no acaben de tenir les coses del tot clares sobre el propi nom: que vulguin mantenir un nom castellà, per decisió o per rutina, a la paperassa oficial no vol dir que s'estimin més ser designades per aquest nom fora de la documentació. Hi ha casos llampants d'esquizonòmia —deixau-me inventar la paraula—, com el de Josep/José Carreras. No parlem ja dels morts, que no ens poden orientar respecte de voluntats d'aquesta mena. En resum, no és fàcil; però convinguem que si algú vol ser José Ramón —o William o Françoise— li hem de respectar la voluntat. Cadascú té les seves circumstàncies.
Una altra cosa és el cognom. Mentre que el nom, descomptant casos específics, surt d'una tradició —aquí cristiana— que ha generat formes equivalents en els diversos idiomes, el cognom té una forma única que es vincula a una societat i a una identitat. Bauzà o Jaume són cognoms catalans que no es poden «traduir», ni tan sols es poden pronunciar de diverses maneres. Parlant en català només es pot dir Bauzà (amb la primera a com a vocal neutra i amb la z pronunciada com a essa sorda), i Jaume (igual que es pronuncia el prenom Jaume, mai Khaume). Això és així sigui quina sigui la tria del prenom que faci cadascú, sigui quina sigui la identitat a la qual es vol adherir, sigui quina sigui la llengua que vol defensar, ignorar o esclafar. El nom representa la llibertat que tenim tots de ser el que volem ser, d'afirmar identitats o de renegar-ne; el cognom, de manera inevitable, ens recorda moltes vegades quin és l'origen al qual ens adherim o —de vegades com una llosa damunt el cap— quin és l'origen del qual renegam. I la combinació de tots dos pot parlar com un llibre obert.
PS. A la versió del diari hi ha un lapsus —culpa meva— que cal notificar: on diu «després d’uns quants segles en què ens han ensinistrat a escriure el nostre nom en una llengua que és la pròpia» ha de dir «després d’uns quants segles en què ens han ensinistrat a escriure el nostre nom en una llengua que no és la pròpia».
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears el dia 13 de març de 2010.
