|
Amb bones paraules
D'afeccions i aficions
Afició, aficionar i aficionat són castellanismes llampants, com sap tothom. Fabra va sucumbir a la temptació d'admetre aficionat (amb la definició "el qui cultiva algun art, esp. el d'actor o d'actriu, sense tenir-lo per ofici"), però rebutja afició i aficionar. De la mateixa manera que admeté el castellanisme empleat però no emplear. Fora de l'accepció indicada de aficionat, el diccionari Fabra recull afecció i afeccionar-se com a paraules catalanes genuïnes. I aquestes paraules (afecció, afeccionar i afeccionat) són les que molts consideren les apropiades per a substituir els castellanismes corresponents. Tanmateix, aquestes paraules també serien, en part, castellanismes. És a dir, són formes bones en una part i castellanismes semàntics de dubtosa conveniència en una altra part. Vegem-ho.
Del llatí affectione va sortir en espanyol afección, que aviat (segle XV) es transformà en afición. Però l'espanyol va reposar afección com a cultisme i va establir una distinció semàntica (única entre les llengües romàniques) entre afección i afición, que ara no cal explicar. De afición surten els derivats aficionar i aficionado. La qüestió ha estat enfocada en català només del punt de vista de la forma de la paraula (afecció és bo i afició és dolent), però no s'ha revisat mai a fons la qüestió semàntica, que per a nosaltres és tan important com l'aspecte formal.
El que en espanyol es diu afección es diu afecció en català, i la mateixa paraula en totes les altres llengües (francès i anglès affection, italià affezione, etc.). Afecció, en català i en les altres llengües, significa disposició d'ànim o sentiment, d'afecte o tendresa, cap a algú o alguna cosa; i també una malaltia o estat morbós (una afecció respiratòria). Tanmateix, l'espanyol actual més corrent no usa afección amb el valor de 'afecte', i el terme ha quedat restringit a l'àmbit mèdic. De afecció, en català i en les altres llengües, surt afeccionat (francès affectionné, italià affezionato), que significa lligat a algú o alguna cosa per vincles d'afecte. No hi hauria d'haver cap problema per dir que algú és afeccionat al seu país, a la seva dona o al seu home, a llegir novel·la negra o a tocar el violí. Però alguns d'aquests usos no es troben en català perquè no hi són en espanyol (afeccionat/aficionat al seus fills).
Tanmateix, hi ha un concepte, perfectament delimitat en totes les llengües, que és el concepte de persona que fa una activitat sense cobrar, per contrast amb un professional, que cobraria per la mateixa feina. És a dir, l'aficionat de Fabra. O també (derivació semàntica secundària) el qui demostra escassa competència o preparació en una feina. Per a aquest concepte el francès té la paraula amateur (estimador, amador) i l'italià, la paraula dilettante (que hi troba delit; relacionat amb els nostres dilecte, 'estimat amb dilecció' i dilecció, 'amor'). Dilettante ha quedat com a paraula quasi exclusiva de l'italià, però amateur ha fet fortuna i ha passat a totes les llengües com a terme pràcticament universal, adaptat o no a cada llengua. Així, aquesta noció es diu amateur en alemany, en anglès, en basc o en neerlandès; amatör en suec, amatør en danès i noruec, amatér en txec, amatööri en finès, amatőr en hongarès, amatoro en esperanto, amator en romanès i polonès, amador en portuguès, etc. Només l'espanyol recorre a la paraula afecció (amb la forma aficionado). I el català l'ha agafada de l'espanyol automàticament. Hauria estat molt fàcil incorporar aquest terme universal, amateur, per a expressar aquest concepte, al costat dels usos tradicionals i genuïns de afecció i afeccionar-se.
I ara algú arribarà a la típica conclusió: per què hem de preferir un gal·licisme a un hispanisme? Doncs sí: és millor un gal·licisme utilitzat en totes les llengües que un castellanisme que ens isola del consens terminològic universal i porta el català a la situació trista i que tant hem denunciat de llengua còpia. Fins i tot l'anglicisme hobby (afició en català DIEC) és una paraula que figura en els diccionaris de totes les llengües europees, i a nosaltres tampoc no ens hauria de fer gens de recança utilitzar-la.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 2 de gener de 2011.
